Catalunya em va donar la vida

 

Ignacio Simal Camps, pastor de l'Església Betel

Després de la retallada al nou Estatut Català feta pel tribunal Constitucional espanyol, m'he decidit a tornar a publicar una breu reflexió que vaig escriure el passat 11 de setembre de 2009.

"Avui, 11 de setembre, Catalunya celebra la seva Diada Nacional. Aquesta celebració m'ha conduït de manera involuntària a una reflexió vital. I és que Catalunya em va donar la vida.

Així com sona, sí, Catalunya em va donar la vida. I me la va donar de diferents maneres. El meu lloc de naixement va ser Barcelona. Els meus pares eren aragonesos, encara que, per part materna, existien orígens catalans. El meu segon cognom, Camps, sempre ha delatat aquest fet. De nen, la meva família va tornar a Aragó. Més exactament, a Saragossa, la ciutat de la meva adolescència.

Va ser durant un viatge que vaig realitzar amb el meu pare a la Ciutat Comtal, que vaig prendre consciència del meu lloc de naixement. Corria l'any 1969. Ho recordo perquè la meva tia Consol, veïna en aquell temps del populós barri d’El Carmel, em va regalar -durant la meva curta visita- el vinil del grup "Formula V", aquell disc de 45 r.p.m. en què en la seva "cara A" es podia escoltar la famosa composició "Cuéntame". Anys abans solia passar les meves vacances estivals entre Reus i Salou, però no va ser el mateix, ja que la consciència de ser català me la va atorgar la meva visita a Barcelona, la meva mitificada ciutat. A més, el 1971, Joan Manuel Serrat va publicar el seu "Mediterrània", i jo taral·lejava la seva cançó i interiorment sentia nostàlgia pel mar i per les terres catalanes ...

Catalunya em va donar la vida. I me la va donar perquè va ser en aquesta terra, quan vaig tornar amb 18 anys, on vaig experimentar el meu retorn a la fe cristiana en la seva expressió protestant. També a Catalunya vaig iniciar el meu festeig amb la que després seria la meva dona, Joana. Posteriorment vaig contraure matrimoni civil. Va ser també a Barcelona el lloc on van néixer els meus fills, Irene i Ignasi, en aquest ordre. I últimament la meva néta, Raquel.

Catalunya, terra d'acollida. Quan avui llegeixo i escolto el que es diu a la resta d'Espanya de la meva terra de naixement i d'adopció, la meva ànima s'omple de perplexitat. Jo, que faig servir el castellà com a llengua vehicular, mai m'he sentit discriminat -malgrat el que diuen certs mitjans- per aquest fet circumstancial ocasionat per la meva incompetència per parlar altres idiomes. ¡Déu meu! Qui em donés la capacitat de vèncer les meves vergonyes!

Sabeu? Catalunya em va tornar la meva fe cristiana, per posteriorment "regalar-la" a la meva companya, els meus fills, la meva néta, la meva església i multitud d'amics i coneguts. També em va donar unes arrels identitàries, de tal manera que puc dir que és la meva terra i puc cantar amb Lluís Llach -aplicant la cançó a Catalunya sencera-:

        "El meu país és tan petit
        que quan el sol se'n va a dormir
        mai no està prou segur d'haver-lo vist.
        Diuen les velles sàvies
        que és per això que torna.
        Potser sí que exageren,
        tant es val! és així com m'agrada a mi

        i no en sabria dir res més.
        Canto i sempre em sabré
        malalt d'amor pel meu país "

Sí, Catalunya em va donar la vida."

Ignacio Simal

Catalunya em va donar la vida