Autor: Carles Capó
Dins del habitacle del cotxe, condueixo quasi instintivament, deixant-me portar, en un trajecte habitual. Fa fosc. Els fanals es succeeixen. Enfilo les rondes. A la ràdio, una tertúlia de ondacero m’avorreix. Va del Obama i de la seva suposada pèrdua de credibilitat. Poso una emissora de música clàssica. Penso en la visita que acabo de fer. Situació dolorosa, difícil. Retorna la pregària, reprenc bocins de frases... “dóna-li força..., que pugui sentir la teva presència... referma en la confiança...” Me’n adono que al final de la visita, en la pregària, m’ha faltat demanar pau, i serenitat. Quasi automàticament, deixant de banda un incipient sentiment d’haver errat, torno a pregar: “Dóna-li Senyor, pau i serenor..., posa Senyor la teva solidesa en el seu cor... la teva glòria (en hebreu, “cavod”, allò que dura, que és sòlid), el teu fonament”. Al mateix temps, a la ràdio, una frase musical..., notes que sorgeixen d’un violí... una cadència que va pujant fins arribar a una nota alta, molt fina, i al mateix temps suau, gens estrident. L’escolto activament tot pregant. De sobte música i pregària es corresponen, es complementen, es confonen. La suavitat de la nota acaba de confirmar en mi un sentiment de seguretat. “Tot està bé en les teves mans Senyor” I ve a la meva memòria el text: “Déu estava en el ventijol suau i delicat”. I així passa un instant de Gràcia. Els fanals son menys freqüents. El riu de llums vermells avança amb monotonia. Saber Senyor, que en el curs de la vida, en tot moment, sigui bo o dolent, agitat o dòcil, no he de deixar mai de aixecar la meva pregària cap a tu. I et puc trobar. Fins i tot en el petit habitacle del meu vehicle, en mig de la foscor. Amb una nota musical que arriba en el moment oportú.
... el so d’una nota
